LA CIUTAT PERDUDA

Hi havia una vegada una ciutat que estava al costat de la costa. I com era tan petita la gent que vivia s'anava de la ciutat. Hi va haver un dia que va caure una tempesta molt forta i es va inundat la ciutat. Al cap d'un any la gent a la ciutat li deien la ciutat perduda. La ciutat va anar a parar sota el mar i la gent que vivia no es podia salvar. Ningú sabia que la ciutat perduda s'havia enfonsat. Un dia va venir un senyor per rescatar-los amb la seva furgoneta, que només cabien cinquanta persones. Només faltava per entrar un nen de dos mesos. Era tan petit que les cinquanta persones es van estrenyer per deixar-lo entrar. El senyor amb la seva furgoneta els va portar a tots a un alberg. L'alberg era tan gran com una casa de deu pisos. Tenia escales pèrdues i de colors variats amb purpurina. L'esmorzar t'ho servien al llit. Els demanaves el que volies. Obries la boca i ells t'ho ficaven a la boca. Si no volies més s’ho menjaven els cambrers. Per això els cambrers estaven tan grossos. Semblaven Júpiter el planeta més gran de la història. Eren tan grossos els cambrers que la gent de l'alberg es reien d'ells. Semblaven pilotes i la sala de l'esmorzar semblava l'univers. Hi havia tantes pilotes que semblaven els planetes de l'univers. La cambrera s'assemblava a la Terra. A l'hora de dinar era bufet lliure i a l'hora de sopar era servit. La gent deia que el menjar estava fastigòs perquè posaven meduses. Quan la gent se n'anava del alberg estaven tristos de la pena que donava. Feien fotos perquè la família veiés com era. Al final l'alberg va tancar del que deia la gent. Va ser l'alberg més penós de la història.

Natalia Mallén.